Actuem amb la raó o amb el cor? La realitat és que no som tan racionals com pensem. “Qui no ha comprat alguna vegada alguna cosa que no necessita en el súper?”. Les nostres emocions condicionen amb més freqüència del que puguem pensar la nostra manera d’actuar. Ser conscients d’aquesta realitat i aprendre a treballar comptant amb les emocions de la persona pot ser una ajuda important en l’educació. Així ho va exposar el consultor d’empreses Óscar de la Mata en la sessió “Com gestionar les emocions dels nostres fills”, celebrada a Brafa el 10 de març.
Aquest expert en gestió de les emocions va compartir la seva experiència com a consultor i com a marit i pare de família. “Tenim tres cervells en un”, va explicar. El primer, s’encarrega dels actes reflexos. El segon, de les emocions. El tercer és el que ens fa éssers racionals.
Conèixer què registre està usant la persona amb la qual parlem és important. “Si una persona parla des de l’emoció, no pots parlar amb ella des de la raó”, va explicar. Per aquest motiu quan el nostre fill s’expressa des de l’emoció no podem donar-li una resposta que no entendrà.
De la Mata va posar un exemple: “Papà, tinc por”. Evidentment, un nen que s’expressa així no ho fa des de la racionalitat, per la qual cosa no li tranquil·litzarem responent amb un “tranquil, no passa res”. Necessita que ens posem al seu nivell, fins i tot físicament, ajupint-nos. Pot ser és millor contestar “tranquil, no ets la primera persona que té por…”.
O tampoc és el mateix dir al nostre fill “estàs fent això malament” que “això ho podries fer millor”.
La lletra…
De la mateixa manera, en l’aprenentatge són necessàries les emocions positives. Ja no val el “la lletra amb sang entra”, que usava emocions negatives, que podia funcionar a curt termini però no a llarg.
Óscar de la Mata es va referir a la necessitat de controlar les emocions pròpies com a condició necessària per gestionar les emocions dels altres i, en concret, en l’àmbit familiar.
En el torn de preguntes, un assistent es va referir al fet que els fills estan constantment buscant on estan els límits. “És el que els correspon fer i de vegades som nosaltres, els pares i les mares, els que no sabem on estan”, va respondre el ponent.
En aquest sentit, va afegir que els pares han de parlar i tractar d’establir una estratègia comuna a l’educació, perquè si no existeix, tampoc existiran límits clars.
Entrenament per viure
Óscar de la Mata va assenyalar la necessitat de l’equilibri: “el verí està en la dosi”. Quedar-se únicament en el plànol emocional o ser pares “dispensadors” (donar als nostres fills tot el que ens demanen) per por de que experimentin la frustració impedeix el desenvolupament dels nostres fills per enfrontar-se a les exigències i frustracions de la vida adulta.
“No cal tenir por al fet que el nostre fill pugui sentir frustració si nosaltres estem aquí”, va assenyalar. I va explicar que els pares haurien d’actuar com un GPS, assenyalant la ruta que condueix a l’objectiu, corregint-la en cas d’equivocació i assegurant-se que els seus fills aconsegueixin la destinació que s’han proposat.