Després d’una hora llarga de viatge –un tram per autopista i un altre per carreteres comarcals– arribem a la nostra destinació. Entre camps de cultiu –blat encara verd– , una masia envoltada d’altres construccions annexes, un jardí impecable i un hort extens i perfectament cuidat.
Ens va rebre una persona jove, que dirigeix aquesta comunitat de joves –al voltant de trenta persones– que estan lluitant per superar les seves addiccions.
Abans de canviar-nos, ens va explicar que recentment han aconseguit que els instal·lessin un camp de futbol sala d’herba artificial. No és nou, però està “plantat” amb cura. En cada extrem, una porteria vella, amb la xarxa feta esquinçalls, però no havíem anat a jugar en un camp perfecte. I allí trobem, sota un sol que queia a plom, als nostres rivals: un grup de xavals aparentment com nosaltres, però amb una cosa especial: la seva història.
I sense massa preàmbuls, va començar el partit. No necessitem àrbitre. En el Cenáculo, si un comet una falta deté el joc reconeixent la infracció. Va ser un partir dur, en què es diputava cada pilota i que, finalment, vam perdre, però el resultat era el de menys.
Què és la Comunità Cenacolo?
La Comunità Cenacolo és una institució nascuda al 1983 a Itàlia. La seva fundadora, la Mare Elvira, observava com la droga i altres addiccions destruïen la vida de molts joves i va fundar la institució, que en l’actualitat compta amb 63 fraternadades –nom que reben les seves cases– en diversos països.
En el Cenáculo no hi ha res. No hi ha mòbils, ni televisió, ni altres tecnologies que avui formen part de les nostres vides, és a dir: no hi ha WhatsApp ni Instagram, ni play… Únicament el necessari per viure dignament. Es lleven a les sis del matí i en vint minuts es reuneixen, ja endreçats, per resar els misteris de goig del Rosario. A continuació, es canvien de roba i ja preparats per treballar, esmorcen. I mans a l’obra!
Cadascun té encomanat un encàrrec: jardí, hort, neteja… Cada cert temps, l’encàrrec canvia. Tres dies a la setmana, esport. Temps per compartir amb els seus germans les seves vivències, els seus problemes, les seves lluites. Per buscar aquesta espatlla en la que recolzar-se.
La clau del Cenáculo són les seves tres potes: L’amor de Déu i la Verge, el treball vist com un do i la fraternitat. Un dels membres de la comunitat explicava que, després d’haver provat tot tipus de teràpies, havia trobat per fi un camí per sanar-se. I la veritat és que aquesta teràpia dóna resultat i molts deixen la comunitat havent trobat un nou sentit a la vida i guarits.
Cadascun té el seu passat i no ho amaguen. De fet, sortim molt impressionats després de compartir unes pizzes i moltes històries en el menjador. Abans d’anar-nos, els regalem unes equiparacions de BRAFA i unes pilotes de futbol. Ens acomiadem dels nostres nous amics i emprenem el viatge de tornada a Barcelona.
Ja a la furgoneta, arribem a una conclusió: la intenció del viatge era ajudar a passar una tarda agradable a un grup de xavals lluitant per sortir del pou de les seves addiccions. Però el resultat va ser molt diferent: tornàvem a casa amb un impacte molt profund: un exemple impressionant de lluita i superació que no podrem oblidar mai. Únicament ens queda dir: Gràcies!